Quan vam rebre l'encàrrec de fer la gràfica i la pàgina web pel festival, vam tenir una sèrie de reunions amb l'equip de comunicació, coordinació i curatorial. Van ser reunions, diguem-ne, que ens van permetre amarar-nos dels processos, on van sortir paraules i conceptes que vam trobar que posaven en escena una sèrie de tensions, que es manifestaven justament en la dificultat de definir Sâlmon sense encasellar-ho.

Utilitzar un dispositiu com és un festival per dinamitar allò que comunament s'entén com un espai de consum passiu de continguts culturals, és una de les característiques que ha anat consolidant Sâlmon en els seus deu anys de vida.

Les curadores i l'equip ens parlaven de la idea de la retroalimentació, de la reciprocitat i de les cruïlles de públics, del desig implícit de trobar un lloc, de posar la mirada que cada artista, cada proposta és un vehicle de transmissió de sabers… cada artista és una escola?, i ens preguntàvem (entre totes), unir aquests cossos de sabers, genera una casa? un espai?

La idea d'un espai sense forma, adaptable, estirable, on no hi ha un lloc fix per a la perifèria i el centre, ens va portar a començar a treballar amb materials elàstics. Ens vam fer amb slimes, globus de cautxú, teixits elàstics, làtex, etc. i vam muntar un estudi fotogràfic ràpid al local per fer proves de com podrien aquests materials funcionar com un element conductor a la línia gràfica de l'edició del festival, tenint en compte una altra de les premisses de l'encàrrec: que la informació fos clara, llegible i amb un treball tipogràfic cuidat.

Us deixem aquí, algunes fotografies del procés.

Ricardo, Tiago, Leticia i Maria
Todojunto