El Ardor sembla un discurs on una ombra parla sobre la necessitat de convertir en immortals les comunitats outsiders, adolescents, velles, queers i els cossos al marge, fer-ne bandes de carrer que visquin el desig com un estat romàntic immortal, contra el consum ràpid , com a eina de destrucció de la societat afectivocapitalista. Somnio amb una cremor que és el desig posat en crisi, no limitat a la pornografia, sinó a la possibilitat d’engendrar un estat gairebé sant, d’entusiasme etern. Somnio ocupar els carrers amb passió. Hi ha alguna cosa incendiària en el discurs de la peça i molta poètica influenciada per les teories postanarquistes de Hakim Bey, la narrativa salvatge i queer de William Burroughs o Arthur Rimbaud i la idea de la immortalitat dels cosmistes russos (exigim al biopoder que faci immortals als desheretats, ja són vampirs). Des de l’escenari es mira de lluny el concepte de revolució, d’una manera que reflecteix l’òptica contemporània des de la qual mirem el canvi en la societat actual: com un romanticisme cinematogràfic impossible (estem encarnant Lo Romántico). Al final, el que semblava un discurs era un poema dedicat al carrer i als meus pares. I allò que semblava un monstre era un marica.
Aquesta proposta forma part del Festival Sâlmon i s’ha articulat en relació al teixit del Santa Mònica, interseccionant amb l’exposició actual La tradició que ens travessa.
Soc l'Alberto Cortés. Em vaig formar com a director i dramaturg a Málaga, on també em vaig llicenciar en Història de l'Art. Em dedico a l'escena perquè, d'alguna manera, la detesto i en aquesta guerra trobo el meu lloc. El 2099 vaig començar el meu camí en aquest camp des de la direcció i la dramatúrgia bastarda i això s'ha anat transformant al llarg dels anys en un procés llarg cap a la salvatgia des de la perifèria andalusa. Tot i la trobada amb diversos creadors que han format part de la meva formació i que en algun moment han influenciat la meva manera de mirar l'escena (Gabriela Carrizo, Rodrigo García, David Fernández, Patricia Caballero, etc.), la meva màxima inspiraci segueix sent la meva xarxa d'amigues properes i creadores locals. El camí va anar a parar a col·locar-me sobre l'escenari en primera persona. Segueixo sostenint les ganes de continuar perquè tingc esperança en allò que no es pot nombrar, el que és intangible i humà. Desenvolupo les meves creacions, comparteixo inquietuds en forma de taller i acompanyo el treball d'altres creadores. A dia d'avui, desenvolupo la meva identitat sent creador, director, dramaturg, acompanyant, performer, docent, fill, tiet, amant, amic.
Creació, dramatúrgia i interpretació: Alberto Cortés
Text: Alberto Cortés (referencias y citas de Hakim Bey, William Burroughs, Arthur Rimbaud, Boris Groys, Friedrich Nietzsche i el Llibre de Job)
Il·luminació: Benito Jiménez
Música i espai sonor: Pablo Peña
Vestuari: Gloria Trenado
Assistència corporal: Patricia Caballero
Fotografia i vídeo: Manu Rosaleny i 99páginas
Agraïments: Rebeca Carrera, Rosa Romero, Bárbara Sánchez, Cris Celada, Miguel Marín, Isaac Torres, Cris Balboa, Marco Michelângelo i Dianelis Diéguez.
Amb el suport de: Graner, Junta de Andalucía, Graners de Creació, FITT i Universitat de Málaga.
